Andreu Nin i la repressió revolucionària

Fundació Andreu Nin (Catalunya) i Col·lectiu La Trinxera

       El passat dissabte 16 de desembre va tenir lloc a Saragossa una reunió estatal de la Fundació Andreu Nin amb una presència del voltant d’una vintena de membres procedents de diversos llocs de Catalunya i Espanya. Creada a finals dels anys vuitanta, dita Fundació, era una llunyana aspiració dels amics i amigues del POUM en general, i d’Andreu Nin en particular. De fet, ja feia temps que en un extens col·lectiu composat per antics poumistes i per nombrosos joves, venien realitzant tota mena d’activitats, algunes de les quals es van desenvolupar al Vendrell amb ocasió del cinquanta aniversari del seu assassinat (1937-1987). Va comptar amb la participació de veterans militants com Wilebaldo Solano, Francesc del Cabo, Julián Gorkin, Ramón Fernández Jurado, Carmel Rosal,  així com joves d’aleshores com l’historiador Pelai Pagès i l’assagista Pepe Gutiérrez, i entre els organitzadors es trobava Ernest Benito, actualment diputat a les Corts pel PSC-PSOE...    
       Des de la seva creació, la Fundació Andreu Nin ha impulsat tota mena d’activitats, les que li són pròpies, i els lectors podran trobar una àmplia informació de la major part d’elles a www.fundanin.org, segurament la major font d’informació actualment existent sobre Andreu Nin i el POUM, i per extensió sobre altres expressions del moviment obrer i socialista com l’anarquisme i el trotskisme. Una lleu lectura d’aquestes activitats ens informen del gran número d’historiadors, escriptors, assagistes i, a més a més, de protagonistes de la història que han tractat i fet aportacions sobre el qui Pau Casals anomenava “l’Andreuet”. Aquest interès va molt més enllà de les fronteres, i es poden anomenar l’edició d’estudis sobre Nin i el POUM a països tan llunyans com Japó, o Itàlia, on no fa gaire s’ha editat una antologia d’Andreu Nin titulada Terra e liberà. Scritti sulla Rivoluzione spagnola, 1931-1939, a càrrec del insigne hispanista Antonio Moscato amb textos traduïts por María Novella Pierini...
        A dita reunió, en la que van prendre part quatre joves del Vendrell lligats al Col·lectiu la Trinxera, es va plantejar donar un salt qualitatiu dins la trajectòria de la Fundació, convertir-la en una de las fundacions més sòlides del país donat que ja es troba entre les més actives. Per això comptava amb unes condicions històriques bastant propícies donada la revaporització que les tradicions socialistes més nobles estaven tenint sobre els moviments socials emergents. No és per casualitat que Albert Camus declarés que amb la seva actitud revolucionària i denúncia  de l’estalinisme el POUM “había salvado el honor del socialismo”. Gràcies a aquesta nova situació, l’interès per Nin i la Fundació estava comptant amb més recolzament, i expressió de tot això ha estat una subvenció ministerial que permetrà afrontar amb la major ambició possible l’any proper que serà el setantè aniversari de la seva mort, una tragèdia sobre la que TV3 va produir el documental d’investigació titulat Operació Nikolai. Aquesta pel·lícula culminava un treball d’investigació que havia començat el mateix dia de la seva desaparició, i sobre la que cabria registrar una veritable muntanya de llibres signats per Ignacio Iglesias, George Orwell, Juan Andrade, Katie Landau, Wilebaldo solano, Víctor Alba, Pelai Pagès, Andy Durgan, Reiner Torstoff, etcètera, etcètera.
       A la reunió es va parlar de nombrosos projectes i, òbviament, dels corresponents al Vendrell on els components de La Trinxera tenen previst un cicle de cinema, nombroses conferències, més algun que altre acte simbòlic, tot en memòria d’Andreu Nin, sobre el que, paradoxes de la vida, s’acabava de deixar anar una acusació que no dubtem en qualificar de demencial des de la pàgina 52 del Diari del Baix Penedès del passat 7 de desembre de 2006.
       Estem parlant de l’article d’Alfons Vidiella Ramon, La persecució religiosa de 1936 al Vendrell (I), dedicat a presentar la publicació del “diari personal” de mossèn Jaume Tobella Llobet, i en la que l’autor s’atreveix a afirmar el següent: “Avui, quan es parla de recuperar la memòria històrica, s’ha de fer amb totes les conseqüències, i Andreu Nin, vendrellenc encara il·lustre –un carrer i un institut porten el seu nom-, tingué la seva part en la mort de més de set mil persones, en l’exili interior i exterior del molts milers més, i en la destrucció d’un patrimoni artístic d’un valor incalculable”. Una cosa així només es pot afirmar des de la major ignorància sectària.
        El senyor Vidiella ni tan sols no s’entretén molt en contextualitzar la “repressió revolucionària”. Cita exclusivament a Claudi Ametlla a la seva conveniència, i apunta –correctament- a senyalar que “aquella malvestat a la nostra terra era conseqüència directa  de l’aixecament feixista del general Franco”, però matisa que “encara que tingués la complicitat  de l’Església Catòlica, de cap manera hom podia justificar la repressió brutal que patí l’Església catalana”.    
        L’autor oblida que la violència antireligiosa, va ser simptomàtica del rebuig a un clero assimilat a les forces opressores des de temps immemorial. L’Església sempre va estar al costat dels poderosos, i va justificar tots els crims contra el poble. El seu rebuig no va ser cap exclusiva de la CNT-FAI ni del POUM, es va manifestar igualment a les zones on predominaven socialistes moderats o republicans, amb l’excepció d’Euzkadi, aquí els va afusellar Franco. L’Església havia estat contra la República, i amb el seu recolzament, l’aixecament militar-feixista hauria perdut la seva principal coartada moral. Això va ser el que va escriure al 1938 en Le Fígaro l’escriptor catòlic francès François Mauriac, qui al començament simpatitzava més amb la rebel·lió: «Queda esa espantosa desgracia que es que para millones de españoles cristianismo y fascismo serían a partir de entonces una misma cosa, y que no podrían ya odiar lo uno sin odiar lo otro».
           No es tracta de negar que dita repressió confongués moltes vegades justos per pecadors, i ningú discutiria al senyor Vidiella una reivindicació com la que podia oferir amb Mossèn Tobella. Però la generalització amb la que opera oblida que tal com assenyala l’historiador Gerald Howson, mentre que en la zona republicana eren espontànies, motivades por un fort desig de venjança i sempre portades a lloc contra la voluntat del govern, al costat dels nacionals responien a ordres precises del comandament militar. Una cosa similar va reflexar el líder socialista italià Pietro Nenni al seu testimoni “... mientras que del lado republicano se hizo mucho para disciplinar y contener el desencadenamiento de las pasiones, del lado fascista la eliminación física del adversario se erigió en sistema, en regla”. La insurrecció –il·legítima des de tots els punts de vista- va començar a totes parts per l’execució des oficials republicans i els responsables de partits i sindicats d’esquerra.  Només en una ciutat, Badajoz, els afusellats van arribar a la xifra de set mil persones, treballadors la majoria, i segurament que més d’un d’ells, creient. Per concloure: els estudiosos coincideixen en estimar el número d’execucions de republicans, fins 1943, en 200.000.
         Dit això, s’ha d’afegir que, segons tots els estudis i testimonis, el cas d’Andreu Nin es situa justament al sentit contrari, o sigui exercint una apassionada voluntat d’acabar quan aviat millor amb la repressió indiscriminada, denunciant-ho com un atemptat contra la revolució, contra els ideals socialistes. A favor d’aquest argument podríem inundar les pàgines d’aquest Diari amb tota classe de dades i cites. És més, creiem que coses així es poden dir  amb impunitat aquí, però no ho serien en altres països.
        Tot això resulta encara més insultant en quant Nin és reconegut mundialment com un símbol de la honestedat socialista, i com una víctima de l’estalinisme al que va denunciar, i al que es va oposar a la URSS i a Espanya. I ho és encara més en quant dels 60.000 militants que va arribar a tenir el POUM,  la immensa majoria va morir lluitant contra el feixisme (i contra l’estalinisme, que va acabar amb molts d’ells), quan no van ser afusellats, o van patir llargs anys de presó, l’exili –on van continuar lluitant en la Resistència francesa-, en una trajectòria humana que cada vegada està sent més reconeguda. Por tot això, creiem que  el més propi i honest per part d’Alfons Vidiella Ramon, seria rectificar i demanar disculpes per una cosa que –por suposat- taca més el seu nom que el d’Andreu Nin, un vendrellenc universalment respectat i admirat.