La Fundació Andreu Nin forma part d’un ampli i divers moviment per la memòria i ha cregut necessari recordar que fa 75 anys, aquí a la vora, a l’altre costat de la Rambla, Andreu Nin, va ser detingut i fet desaparèixer per la policia estaliniana. Poc abans, aquí mateix on estem ara, s’havia acomiadat del seu i nostre company Wilebaldo Solano.

Un altre revolucionari internacionalista, en aquest cas anarquista, Camillo Berneri, italià i defensor incondicional de la revolució a Espanya, va pagar també amb la seva vida la lluita contra l’estalinisme, durant les tràgiques jornades de 1937. Andreu i Camillo van tenir en molts sentits vides paral•leles. No van tenir ocasió de trobar-se i confrontar les seves idees, però compartien línies de pensament i d’acció en aspectes polítics determinants.
 
Tots dos van participar en la lluita contra el feixisme, a la qual van contribuir amb aportacions intel•lectuals i pràctiques. Un i altre defensaven els consells obrers. Entenien que, en el seu temps, a l’Estat espanyol, guerra i revolució eren cares d’una mateixa moneda. Ni la guerra contra els enemics de la República ni la revolució social es podien guanyar per separat.

Van denunciar els efectes devastadors de l’estalinisme, que va eclipsar el pensament de molta gent benintencionada. Tant Berneri com Nin valoraven la revolució d’octubre de 1917 i l’assumien com a pròpia, però sabien distingir entre el que va significar aquell canvi i la infernal deriva posterior.

Compartien un sentiment de fraternitat amb la figura d’Antonio Gramsci. Defensaven, al igual que el geni comunista sard, l’essència de la democràcia obrera. Sabien que socialisme i llibertat són dos conceptes inseparables.

La Fundació Andreu Nin fa temps que realitza esforços en favor del reconeixement mutu i el diàleg entre tradicions polítiques diferents. Fa cinc anys, ja va procurar el suport més ampli possible de persones i entitats per retre homenatge a Nin i Berneri. En aquell moment encara vam poder comptar amb la presència i contribució directa de Wilebaldo Solano, testimoni i víctima de la repressió durant els fets de maig.  Representava, amb els seus 91 anys, una sòlida tradició de diàleg obert amb tot aquell que comparteix l’ideal dels oprimits, expressat en la Internacional: No hem estat res, ho serem tot.

Ell va apostar per la pluralitat, el debat i la crítica respectuosa entre les persones que saben distingir qui són els autèntics enemics de la igualtat, la justícia i la llibertat.
Des d’aquesta actitud, dialogant amb els companys de lluita i implacable amb els opressors, voldríem recordar a moltes dones i homes que, com Wilebaldo, van ser militants propers, fronterers, i van intentar superar la fractura tràgica del moviment obrer causada per llunyans enfrontaments a la inicial AIT, de la qual tots en som hereus.

Podríem fer una llarga llista de moments històrics compartits i de personatges que van intentar tendir ponts, buscant vies de superació de sectarismes nous i antics.

Convé recordar sempre la Comuna de Paris. I molts anys més tard, la d’Astúries del 1934. Experiències del sindicalisme plural i revolucionari arreu del món.

Els soviets, mentre van existir, com a exemples vius de democràcia participativa, la dels consells obrers.

Moments històrics lligats a l’empremta inesborrable de personatges com John Reed, Carlo Cafiero, Rosa Luxemburg,  Alfred Rosmer, Pierre Monatte o Victor Serge. Experiències unitàries com la campanya internacional conjunta d’anarquistes i comunistes contra l’assassinat legal dels militants llibertaris Nicola Sacco i Bar Vanzetti.

Cal guardar en la memòria els companys del grup francès “Revolució proletària”, que van donar suport tant a la gent del POUM com a la de la CNT.  Recordar també  la tasca de Benjamin Peret, Mary Low i tants altres intel•lectuals surrealistes. I no deixar que s’esborri el llegat de pioneres del feminisme i del pensament llibertari, com Emma Goldman. O figures com Joan Peiró i Federica Montseny. Tots ells van defensar sense ambigüitats el POUM durant el procés judicial que van patir els seus militants, el 1938.

La nostra Fundació valora permanentment la tasca de tots aquells que han fet possible la difusió d’idees emancipadores, com Marí Civera o el mateix Pepe Martínez, que des de Ruedo Ibérico va editar obres de José Peirats, Andreu Nin, de la ma de Juan Andrade; Cipriano Mera, Maurín, Trotski, Castoriadis, Garcia Oliver, Claudín... I tants altres activistes de la cultura, recents i contemporanis, que donen vida a espais pel coneixement, aprofitant les esquerdes més o menys amples que es poden obrir a les entitats culturals, a la premsa, els mitjans audiovisuals i a les noves xarxes  socials. Ells saben de primera ma a què dediquem els nostres esforços i com apreciem la seva tasca.

La lluita cultural i militant per la recuperació de la memòria que ens volen arrabassar, els esforços en defensa de la veritat, són, en aquests temps de canallisme sense fronteres, més necessaris que mai.