La dona i la revolució

Antònia Adroher

Antònia Adroher, mestra, regidora d'Educació i Cultura a l'Ajuntament de Girona de l'octubre de 1936 al març de 1937, i militant del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), detalla en aquest article la contribució decisiva de la dona en la batalla contra el feixisme i la seva pròpia lluita per la independència i la llibertat.

L'objectiu principal era lluitar per la nostra emancipació al costat dels obrers, obtenir el dret a la igualtat de treball i d'educació, i alliberar-nos del sotmetiment a una societat molt conservadora que volíem canviar. Segons l'ambient en què es vivia, familiar, de treball, d'amistats, per a la majoria de les dones el despertar de les primeres inquietuds polítiques i socials exigia grans esforços i energia per vèncer els obstacles que sorgien per tots costats. A voltes eren els pares, els germans, el mateix company, que no comprenien la necessitat d'independència i de llibertat que tenia la dona per retrobar-se amb ella mateixa. Que volgués comprovar del que era capaç i no estar sempre a casa lligada a les obligacions domèstiques. Que s'interessés per estudiar, llegir, viatjar, assistir a reunions i conferències, participar en els afers polítics i treballar com feien els homes. Per a alguns pares, una filla així era considerada una perduda; per a alguns marits la incomprensió també era gran i acceptaven en les mullers dels seus companys allò que no acceptaven en la «seva». Per entendre aquestes actituds cal situar-se més de seixanta anys enrere.
Vaig començar a intervenir en fets polítics al 1930, quan tenia disset anys, estimulada per la influència del meu germà gran, l'Enric, que va participar en els esdeveniments de Jaca. El meu contacte amb obreres de fàbrica i de taller em descobrí que encara existia el que en deien el dret de cuixa, o sigui que moltes noies s'havien de sotmetre als capritxos del patró si volien mantenir la feina. Aquest era un dels temes de les conferències que organitzàvem des del Secretariat Femení del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) per tal d'anar despertant la consciència de les dones i reivindicar la seva dignitat i els seus drets. També per combatre el problema de l'analfabetisme i oferir possibilitats d'instrucció. És clar que aquesta tasca no calia en les dones de la burgesia: elles s'havien educat en les millors escoles religioses.
El període de la República, encara que malauradament curt, va influir enormement en el canvi de costums i en la situació personal i política del poble. La dona va conquerir el dret al vot l'any 1933 i la seva presència en la vida pública i social va esdevenir irreversible. El Ministeri d'Educació hi va fer una contribució cabdal amb la creació de gran nombre d'escoles i la implantació de la coeducació. La posició política de la dona en el POUM era la lluita per l'emancipació total, juntament amb la dels treballadors. Volíem canviar la societat i fer-la més justa, i enteníem que l'alliberament de la dona anava lligat a les lluites sindicals i de classe. Teníem l'exemple de grans militants revolucionàries: Rosa Luxemburg, Clara Zetkin, Charlote Kolantay, a l'estranger. Aquí, en les eleccions del mes de juny de 1931, dues dones havien estat elegides diputades: Clara Campoamor, del Partit Radical, i Victòria Kent, radical i socialista. Més tard ho seria la socialista Margarida Nelken. I també s'ha de recordar la important contribució política de Frederica Montseny, de la CNT, i de Dolores Ibarruri, del Partit Comunista.
 
El que significava el feixisme

El 19 de juliol les dones no van quedar-se a casa. Sabíem massa el que significava el feixisme pels exemples europeus que ja teníem: Alemanya, Itàlia, Portugal. No volíem una capella a cada barri i un presidi a cada poble. Ni un palau per temple i una quadra per escola. Ni or i diamants per als déus i, per a la llibertat, plom i reixes. El poble havia guanyat l'aixecament militar i calia organitzar la vida d'acord amb les noves necessitats. Volíem fer una revolució, canviar la societat, i érem els treballadors i treballadores els que havíem d'impulsar-la i defensar-la. Van formar-se els batallons de milicians que sortien cap al front per parar el feixisme: moltes dones s'hi van afegir, empunyant un arma o com a infermeres. Moltes altres, a la reraguarda, van col·laborar activament en les diferents seccions del Socors Roig en tasques d'avituallament de queviures i roba per als combatents.
A Girona, les dones del POUM vam instal·lar un taller de confecció al vetust i abandonat convent de les Beates. Cada dia, ja fossin les 6, les 7 o les 8 del vespre, anàvem al taller a treballar unes hores, segons les disponibilitats de cada una. Havíem requisat unes màquines de cosir i cada militant feia, a més, donatius de llanes, suèters, abrics, impermeables... La guerra va ser llarga i els hiverns molt freds. Hi havia molta feina a fer. Convocàvem mítings per tractar de l'educació sexual de la joventut, de la lluita contra la religió i la prostitució, dels drets al divorci i a l'avortament... Sortíem als carrers a vendre la premsa del partit, el diari local L'Espurna i el diari oficial del POUM, La Batalla. Organitzàvem desfilades i també els enterraments dels companys morts al front. Les dones més joves assistíem a les pràctiques d'instrucció militar, a la caserna, una vegada a la setmana.
Tot això és el que demanava la guerra i la revolució, la defensa de la llibertat contra el feixisme que avançava. Com a mestra, i més endavant com a regidora d'Educació i de Cultura de l'Ajuntament de Girona, tot el meu treball va estar lligat a l'escola, als infants i al poble. Vam habilitar convents abandonats, cobríem les places dels mestres que marxaven al front, muntàvem les cantines. Treballàvem per donar a tots els infants el dret a l'educació. Els mestres formàvem un proletariat conscient de la necessitat de crear una veritable escola nova, perquè estàvem convençuts que la cultura i la instrucció són instruments necessaris per a una vida més lliure, per a la llibertat de tots.