|
FUNDACIÓNANDREU NIN |
||
Artículo publicado en el diario Avui
el
8 de agosto de 2001. Edición digital autorizada por el autor
Fa unes setmanes, veient a la televisió les desocupacions dels okupes i els que llançaven pedres contra els aparadors i els bancs (okupes o policies disfressats o uns quants de cada grup), i després veient també a la televisió els policies empaitant a cops de porra i a trets els manifestants de Gènova contra la globalització, i alguns d'aquests manifestants (o potser policies italians disfressats o alguns de cada grup) trencant els vidres d'aparadors, em venien ganes de posar als diaris un anunci que digués: "Es necessiten, amb urgència: un marx i un kropotkin".
Sí, així en minúscula, car tal com estan les coses el que cal no és un Karl Marx o un Piotr Alekseiévitx Kropótkin, sinó alguns que facin ara, com qui fa un ofici, allò que feren Marx i Kropotkin al seu temps. Necessiten, amb urgència, un nou Capital i una nova Conquesta del pà, si no volem que els moviments antiglobalització se'n vagin en orris i els joves, milers i milers, que en formen part es converteixin, desil·lusionats, o en trencadors de vidres uns quants o en yuppies la majoria.
No n'hi ha prou a retreure als trencadors de vidres que posen en perill el moviment antiglobalitzador. Ells us contestaran que sense trencar vidres ningú no en parlaria, d'aquest moviment (i potser tenen raó, cosa no gens afalagadora per a la premsa, la ràdio i la televisió actuals).
Cal veure per què es tornen violents, quines frustracions els porten a no confiar ni en la discussió ni en la pressió popular. I cal veure quina part hi tenen, en això, els mateixos contra els quals llencen pedres. Car, fins ara, malgrat les bones paraules buides de Gènova, els globalitzadors no han fet pas gens de cas de les manifestacions pacífiques. ¿Us estranya que hi hagi frustrats que es decantin cap a la violència i que es deixin provocar pels infiltrats que volen desprestigiar el moviment?
A fi de comptes, això ho havíem vist fa molts anys amb els anarquistes -encara que entre ells la violència era individual- i també amb alguns nacionalistes (¿recordeu aquell Sarajevo que fou el pretext per a la Primera Guerra Mundial?).
És aquí, justament, on ens calen kropotkins i marxs.
Mireu la història. No hi ha hagut mai moviments seriosos i amb possibilitats d'èxit sense teories que els orientessin. Teories que diguessin per què les coses eren com eren, que afegissin com voldrien que fossin i que discutissin com podria aconseguir-se que arribessin a ser com volen. Pels marxistes, l'arrel de tots els mals era la propietat privada; pels anarquistes, ho era l'autoritat. Però tots dos volien societats sense autoritat i sense propietat privada.
Ara les coses, és clar, són diferents. Però segueix vigent la necessitat de saber per què hem arribat a això que en diuen globalització (nom enganyifa, car de fet el que els globalitzadors volen és engolir-ho tot, empassar-se el món sencer) i d'afirmar que els verdaders globalitzadors són justament els antiglobalitzadors, que voldrien un sol món, en lloc d'un Primer i un Tercer Món.
No n'hi ha prou amb això. Cal trobar explicacions de per què
la nostra societat i la nostra economia fan necessària la globalització,
explicacions que no siguin tan enganyoses com el desig de civilitzar dels
colonialistes del segle XIX.
Sense trobar explicacions a totes aquestes coses, ens haurem d'acontentar
amb manifestacions. És per això, per aclarir totes aquestes
coses i moltes altres, que ens calen marxs i kropotkins, analitzadors de
la realitat i capaços de fer propostes sobre cap on anar i com anar-hi,
propostes capaces d'atreure i mobilitzar les multituds no solament per
sentiments, sinó també per raonaments, i també de
convertir en militants els que ara llancen pedres.
Un indici que els antiglobalitzadors tenen futur serà, justament, que d'entre ells sorgeixin aquests kropotkins i aquests marxs que ens manquen i que els sàpiguen escoltar. Això serà la prova de la maduresa i l'eficàcia del moviment i li obrirà les portes del futur.
Toquem fusta, doncs, encreuem els dits i parem l'orella per si hi ha
veus que ens parlin del futur i no les hem sentit.
Edición digital de la Fundación Andreu Nin, septiembre 2002