George Orwell i Homenatge a Catalunya

Miquel Berga

Quan el desembre de 1936, camí de Barcelona, George Orwell (pseudònim d’ Eric Blair), passa per París per recollir papers del consolat d’ Espanya aprofita la breu estada per visitar Henry Miller. Els dos escriptors es professen admiració mútua. L’americà és un entusiasta de la primera obra d’ Orwell, “Sense ni cinc per París i Londres”(1933). L’ anglès troba en la prosa de Miller la creativitat narrativa que els temps requereixen. I, tanmateix, les seves actituds polítiques no poden ser més allunyades. Els detalls de la trobada entre els dos escriptors que rememora el secretari d’ Henry Miller  il·lustren l’ intens debat entre política i literatura que la guerra espanyola posa en màxima tensió. Orwell manifesta l’ objectiu del seu viatge i declara –amb el pragmatisme propi d’un antic oficial de la policia imperial britànica- que se’n va a “matar feixistes” perquè algú o altre se n’ha d’ ocupar i perquè, en aquelles circumstàncies, el que està en joc pels escriptors és la possibilitat de seguir escrivint en llibertat. Participar en la lluita armada contra el feixisme era, segons Orwell, una necessitat objectiva i un imperatiu moral. A Miller aquestes reflexions no li fan ni fred ni calor. Li semblen idees “de boy-scout” que el porten a actuar com un idiota i procura fer-li entendre que la seva acció individual no canviarà pas el destí fatal de la història. Davant la determinació d’ Orwell, però, Miller li prega que accepti una jaqueta de vellut “com la meva contribució a la causa de la república espanyola”. No cal dir que el regal de Miller no és pas cap presa de partit sinó un detall de solidaritat gremial amb un amic escriptor.

Orwell, efectivament, com molts altres voluntaris estrangers de la guerra civil, creu en la utilitat de les accions individuals d’una manera que, ben aviat, les guerres següents –amb les morts a escala industrial i les armes de destrucció massiva- faran insostenible. Sigui com sigui, Orwell arriba a Barcelona el dia de Sant Esteve de 1936 empès per sòlides conviccions antifeixistes i disposat a explorar els límits dels ideals socialistes que han inspirat les seves obres anteriors i que, ara, semblen posar-se a la pràctica en la Barcelona revolucionària de 1936. Als seus 33 anys l’escriptor ha aconseguit una certa presència en el món editorial anglès: és l’autor d’un curiós llibre de reportatge social (“Down and Out in Paris and London”), una narració suposadament autobiogràfica sobre el lumpenproletariat urbà amb clares ressonàncies de Dickens i Jack London, d’una denúncia novel·lada de l’ imperialisme britànic a Birmània a l’estil d’ E.M. Forster (“Burmese Days”), d’un parell de novel·les experimentals en l’estela de Joyce, i mentre ja és a Catalunya, apareixerà un polèmic llibre sobre les condicions de vida dels miners al nord industrial d’ Anglaterra (“The Road to Wigan Pier”) on Orwell ja apareix com un socialista heterodoxa. A Barcelona i al front d’ Aragó és on l’ escriptor viu les experiències que, un cop filtrades en el temps, cristal·litzen en llibres on l’ ideal de fusionar l’ art amb la intenció política esdevé una realitat. Dos d’aquests llibres (“Animal Farm” i “Nineteen Eighty-four”) li donarien fama universal, però la primera vegada que s’ aconsegueix plenament l’ objectiu és en la redacció d’ “Homage to Catalonia”.

Un cop a Barcelona Orwell s’ alarma davant el calidoscopi de sigles de partits que lluiten al bàndol republicà. Es com si Espanya patis una “epidèmia de sigles”. Com que porta una carta de recomanació per a John McNair, el representant a Barcelona de l’ ILP (Independent Labour Party), un partit marxista ideològicament proper al POUM, Orwell s’ enrola ràpidament a les milícies del partit de Joaquim Maurín i d’ Andreu Nin. “A les casernes Lenin de Barcelona, el dia abans d’allistar-me a les milícies populars...”, així comença el relat de l’ aventura espanyola d’ Orwell gràcies a la qual entra en contacte directe amb el fervor revolucionari, la dubtosa disciplina, i la generositat espontània d’aquell sector del proletariat català. Amb ells i altres voluntaris anglesos de l’ ILP passa els primers quatre mesos de 1937, primer a les posicions pròximes a Alcubierre en el front de Saragossa, i poc després a les immediacions d’ Osca, la ciutat que les milícies populars tenen assetjada durant mesos i mesos sense aconseguir resultats positius. Finalment, després de mesos hivernals patint més els efectes del fred i les rates que no pas els de les bales enemigues, Orwell obté un permís per passar uns dies de repòs a Barcelona on l’espera la seva dona, Eileen. Hi arriba la tarda del 26 d’abril. El que viu durant les dues setmanes següents a la ciutat, abans no retorna al front el 10 de maig, esdevé una experiència crucial que acaba per marcar la posició política de l’autor i la seva trajectòria literària posterior. Orwell es converteix, accidentalment, en testimoni directe dels anomenats Fets de maig, els sagnants enfrontaments pels carrers de Barcelona entre les pròpies forces republicanes. Aquell daltabaix espectacular és el resultat temut d’una tensió larvada que ha niat entre les organitzacions antifeixistes des de gairebé l’ inici de la guerra. És una clivella central en la unitat antifeixista que, sota la pressió bèl·lica, ha de dirimir les diferències entre les tendències més llibertàries i les més autoritàries del moviment obrer.

Només d’ arribar a Barcelona Orwell s’adona dels canvis significatius que són visibles al carrer. Observa que la població civil ha perdut gran part de l’ interès en la guerra i que la divisió habitual entre rics i pobres s’està imposant novament. Sembla que l’ impuls revolucionari dels primers mesos ha perdut empenta davant l’ hegemonia política que els comunistes han aconseguit gràcies a la gradual influència de la URSS en el govern de la República. Els comunistes, seguint l’estratègia de Stalin, creuen que cal enfortir l’aliança amb la petita burgesia republicana i abandonar les vel·leïtats revolucionàries. Per guanyar la guerra els sembla imprescindible substituir les milícies populars per un exèrcit regular i jerarquitzat que s’ oposi a l’ enemic, per dir-ho així, amb les seves mateixes armes. Els anarquistes i partits radicals com el POUM pensen, contràriament, que si els combatents no poden palpar els guanys de la revolució social serà impossible mantenir-los il·lusionats en l’esforç bèl·lic i la guerra es perdrà. Just abans del primer de maig Orwell té ocasió de veure escenificada aquesta divisió latent. Roldán Cortada, el secretari del conseller de treball del PSUC Rafael Vidiella, ha estat assassinat presumiblement per algun incontrolat de la FAI. L’ enterrament de Cortada esdevé una enorme manifestació ciutadana, escenificada escrupolosament pel govern de la Generalitat. L’ impressionant seguici fúnebre és presidit per Companys i el consol soviètic a Barcelona. La processó, inclosa una marcial desfilada de forces del nou exèrcit popular, és vista per Orwell com una mera demostració de força que porta mals presagis. Davant la tensió creixent les organitzacions antifeixistes decideixen anul·lar les manifestacions programades pel primer de maig per evitar incidents d’abast imprevisible. Malgrat totes les precaucions, però, el 3 de maig unitats de les forces de seguretat de la Generalitat intenten ocupar pel seu compte l’edifici de la Telefònica controlat per elements de la CNT que s’hi oposen i es defensen amb les armes. És l’espurna que fa esclatar el polvorí. Davant d’aquesta agressió unilateral, el POUM entén que s’ha de posar al costat dels anarquistes. Orwell es presenta davant el comitè executiu del POUM que decideix enviar-lo, juntament amb altres milicians, a defensar els seus locals des del terrat del Poliorama, davant per davant dels seus locals al capdamunt de les Rambles. Des d’aquell inesperat observatori presencia “la follia de tot plegat”.

Aquells enfrontaments tenen diverses conseqüències polítiques que Orwell no pot encara endevinar perquè tan punt es restableix la calma a la ciutat retorna disciplinadament al seu lloc amb les unitats del POUM al front. El 20 de maig es ferit greument. Una bala feixista li travessa el coll i salva la vida miraculosament. Quan arriba, convalescent, a Barcelona per ser tractat al Sanatori Maurín ja es fan evidents les conseqüències dels Fets de maig que l’afecten més de prop. Doblegant-se a les pretensions de Moscou es presenta el POUM com a inductor dels fets de Barcelona i els comunistes inicien una campanya de difamacions miserables sobre una hipotètica col·laboració del partit de Nin amb el mateix Franco. Se’ls acusa de trotskistes, el pecat capital en plena època de les purgues stalinistes És la condició prèvia per facilitar la desitjada operació de Stalin de fer pagar Nin i el POUM la dissidència i la gosadia d’haver denunciat els mètodes de l’ stalinisme en les seves publicacions. Agents soviètics segresten, torturen i finalment assassinen Andreu Nin –ex-conseller de justícia de la Generalitat- posant en evidència els serveis policials del govern de la República. Simultàniament, el POUM es declarat il·legal, els seus líders són empresonats, i es crea un autèntic ambient de cacera de bruixes en relació amb qualsevol sospitós de pertànyer al partit. Orwell, recuperat de la ferida, veu com Nin ha estat “vaporitzat”, com companys que lluitaven al seu costat al front són ara tancats en presons immundes acusats de col·laborar amb l’enemic, i veu com les seves credencials de milicià del POUM l’ obliguen a amagar-se pels carrers de Barcelona i a fugir clandestinament de Catalunya. En altres paraules, Orwell viu en la seva pròpia pell el terror polític que anys més tard convertirà, a “Mil nou-cents vuitanta-quatre”, en la més famosa i devastadora crítica novel·lada dels mètodes totalitaris.   
 
Aquestes experiències són la base sobre les que redacta “Homenatge a Catalunya”. El títol del llibre pot resultar equívoc perquè l’homenatge d’ Orwell no és pas a Catalunya entesa com a identitat nacional, cultural o lingüística. L’homenatge és a les experiències que ha viscut entre catalans i que han enfortit, malgrat les circumstàncies, la seva fe en els ideals d’una societat igualitària. Surt de Catalunya convençut que la lluita a favor del socialisme democràtic comporta necessàriament incorporar a la militància antifeixista la militància anti-stalinista. Si a la pràctica els mètodes d’uns i altres són els mateixos, és un exercici inútil i pervers tolerar-los en virtut de la bondat dels seus objectius. Les peculiars experiències d’ Orwell a la guerra civil el converteixen en un anti-stalinista precoç. És la mateixa experiència que viuen molts individus que pateixen circumstàncies similars. La diferència essencial, però, és que aquell milicià del POUM, Eric Blair, sap presentar aquell episodi autobiogràfic amb la destresa literària d’un George Orwell. Si el llibre ha esdevingut un dels referents centrals en l’ imaginari col·lectiu de la guerra civil arreu del món això està més relacionat amb factors literaris que no pas amb el grau d’ importància que puguin tenir les peripècies personals que relata el seu autor. Hi ha, d’entrada, un fenomen molt particular que gravita sobre l’ èxit editorial d’un llibre que va vendre, en vida d’ Orwell, la modestíssima quantitat de 900 exemplars. La pregunta ve tota sola: Parlaríem avui d’ “Homenatge a Catalunya” si no fos l’obra d’un autor que esdevé, a posteriori, un escriptor de fama universal? Les milionàries vendes del llibre s’inicien a partir de la mort d’ Orwell el 1950. El seu testimoni, doncs, no té cap impacte significatiu en el moment dels fets, ni en els anys immediatament posteriors, però s’ha imposat com una de les fonts indiscutibles a l’hora de configurar la nostra memòria cultural d’aquella guerra. Gosaria afirmar que, en la cultura anglosaxona, l’ impacte del llibre d’Orwell, centrat en fets substancials però que tracten aspectes parcials d’un conflicte molt complex, condiciona exageradament la visió que es té sobre la guerra civil.

Dit això, és evident que la pervivència d’ “Homenatge a Catalunya” està directament relacionada amb les seves virtuts literàries. Orwell sap construir un narrador astut –un “jo” que bascula sàviament entre el milicià Eric Blair i l’escriptor George Orwell- que activa els mecanismes narratius de la ficció per reforçar la veracitat de la seva història i per guanyar-se la complicitat i confiança del lector. Les estratègies textuals que Orwell utilitza a “Homenatge a Catalunya” denoten la seva voluntat d’aconseguir una veu pròpia que és molt propera a la que reconeixem en els seus millors assaigs i reportatges. Algunes de les més evidents són les següents: els temps verbals es combinen entre la immediatesa dels fets viscuts i la reflexió posterior en un subtil joc de ponderació sobre el valor de les “primeres impressions”; el narrador se sap situar hàbilment a dins i a fora de la narració donant, així, proves d’ “objectivitat” al lector; el narrador alerta contínuament el lector sobre les seves pròpies limitacions i les seves simpaties; el recorregut entre l’ idealisme ingenu del voluntari que arriba a Catalunya i l’home conscient de la revolució traïda quan en marxa està reflectit en l’estructura del llibre que segueix, en una seqüència de fuga musical, els moviments d’anada i tornada, entre Londres i Barcelona i entre Barcelona i el front d’ Aragó; el narrador és extraordinàriament escrupolós en les informacions que dóna sobre aspectes menors de la seva experiència per vèncer la potencial susceptibilitat del lector quan hagi d’ afrontar les dures “veritats” que l’autor ha descobert; el narrador té molt present que, com els escriptors combatents a la primera guerra mundial han demostrat, la temptació heroïcista en les narratives de guerra perd el seu valor testimonial i la seva “veu” és la del soldat ras, sempre pragmàtica i despullada de retòrica grandiloqüent...  

La importància final d’ “Homenatge a Catalunya” rau en les seves aportacions històriques, polítiques i literàries: és una aportació testimonial sobre fets històrics crucials de la guerra civil, és la denúncia d’uns mètodes polítics que la història ha corroborat com a detestables, i és un magistral exercici sobre els límits i el potencial de la literatura autobiogràfica.