Carmel Rosa, la lluita continua

Quim Curbet

En Carmel Rosa va voler cloure les seves memòries amb aquesta frase que es va fer famosa durant el maig del 68: «Només és el començament, la lluita continua». De fet en Carmel va lluitar durant tota la seva vida, amb l’empenta inesgotable i la tranquil·litat dels que saben que tenen la raó del seu costat, dels que han lluitat per un món més just sense esperar res a canvi, dels que volien que el socialisme desvetllés la part de veritat continguda en la paradoxa. A vegades és fàcil perdre’s pels corriols feréstecs dels sentiments, però la veritat, finalment, sempre troba una escletxa per on entrar.
La vida no és mai un llarg riu tranquil i menys per als que, com en Carmel, van viure tots els avatars terribles del segle xx. Ell i l’Antònia Adroher, la seva companya d’exili i de militància política, els van viure i patir gairebé tots. El país ha tardat massa a reconèixer el seu esforç, han hagut d’esperar fins gairebé el seu darrer alè per a rebre una modesta Creu de Sant Jordi, en pagament per a tota una vida de lluita pel seu país.
La seva lluita arrelava en una convicció profunda: que les lluites socials podrien transformar el món, començant pel seu país. En una època en què tot encara era possible, va canviar el seu nom pel de “Roc” i va empunyar el fusell per anar a defensar drets inalienables i cotes més altes de justícia i de llibertat. Va creure com molts altres militants del POUM que es podia fer la revolució i a la vegada guanyar la guerra. Fou derrotat i empresonat, visqué en semiclandestinitat durant gran part de la seva vida, però no va deixar mai de lluitar.
En Carmel ha mort, ara només em quedarà el seu record, la seva imatge pàl·lida contemplant les Rambles de Barcelona per darrera vegada, com si en les seves pupil·les s’hi reflectís encara el crepuscle d’un llunyà dia de juliol en què la història s’escrivia amb el fusell a la mà i l’esperança a la punta dels dits. Ens mirava com si la seva vida rellisqués definitivament cap a un indret inaccessible, però encara conservava un darrer somriure. Mentre el cor guarda els records, l’esperit conserva les il·lusions.
La història d’en Carmel, i la de l’Antònia, és una gran història i les grans històries no acaben mai. Nosaltres el seguirem recordant, a ell i a tots els que com ell van fer possible que la història continués. Ara cal, de nou, tornar a mirar endavant, nosaltres només som una peça petita d’un engranatge que seguirà funcionant. La lluita continua!