FUNDACIÓN ANDREU NIN

Nom: Miquel Adillon Baucells
Data i lloc de naixement: 3 de setembre de 1921 (Vic)
Breus dades biogràfiques: Miquel Adillon i Baucells neix al carrer Sant Pere de Vic el 3 de setembre de 1921. Després de la separació dels seus pares, amb quatre anys, se’n va a viure amb la seva àvia, Teresa Camps i Brunet de cal Xuflero. A set anys és internat a la Casa de la Caritat de Vic.
A tretze anys, surt de Casa de la Caritat per anar a Vilafranca del Penedès a casa de la seva tia Carmeta a fer d’aprenent de la fonda familiar “La Parra”. Deixa la fonda de Vilafranca i se’n va d’aprenent a la carnisseria Can Paulet de Tona. Pocs mesos després torna a casa de l’àvia i entra a treballar d’ajudant a l’adoberia de pell d’en Josep Vila i Oferil, cunyat del seu oncle Francesc Baucells.
Esclata la guerra i es fa militant del POUM. El maig del 1937, amb 15 anys, aconsegueix allistar-se i anar al front d’Aragó amb el POUM. Després, quan el partit és il·legalitzat i desarmat, entra en una columna de la CNT on aviat serà capturat pels nacionals.
 

Martí Maymó: Va tenir vostè alguna participació en la guerra civil espanyola?
Miquel Adillon: Sí,  hi vaig anar com a voluntari, com a soldat ras concretament. I, a pesar de l’edat que tenia hi vaig participar com un soldat més. Un voluntari més dels que va ser el front. Era el 30 d’abril del 1937. Vaig anar a Lleida per allistar-me a la 29a. Divisió. Em va destinar al front d’Osca, a la 2a. Companyia, 1er. Batalló de la 128 Brigada i vaig participar en l’atac d’aquesta ciutat el 16 de juny del 1937. Quan desarmen la 29a. Divisió, el juliol del  1937,  passo a la 26a., coneguda com la Confederal “Durruti”, i en l’ofensiva de Belchite, en el sector de Farlete em fereixen i em fan presoner.
Des d’aquí em porten al camp de concentració de Saragossa i no em deixen en llibertat fins al 13 de juny del 1940. Dos anys més tard, ingresso a la caserna de Lleida on faré 3 anys i mig de mili, que sumats als de la guerra, fan un total de 7 anys de militar.

M.M.: Quina edat tenia quan va anar al front?
M.A. Quinze anys. Vaig néixer el 3 de setembre del 1921, i  quan vaig marxar cap al front de voluntari, era el 30 d’abril de 1937. Vaig ser al front d’Osca, en el que s’anomenava el cèrcol, envoltant les tropes nacionals que havien ocupat la ciutat. A la capital d’Osca hi havia un semicercle que estava a 2 Km de la ciutat. La teníem rodejada per tot arreu,  excepte per la carretera que duia a Hierbe. Els nacionals només tenien una sortida i nosaltres els teníem rodejats. Però ens va ser impossible d’entrar mai.

M.M.:  Com és que es va decidir a anar al front?
M.A.: A l’any que va esclatar el “movimiento nacional” em vaig afiliar, gairebé per casualitat - ara jo ho puc dir -, al POUM. Vam anar a penjar el cartell, del local, amb una colla d’amics. I em vaig fer de les joventuts comunistes. Tothom em deia: “I ara perquè et fas de les joventuts comunistes?”. Potser perquè havia patit molt de nen i volia acabar amb moltes injustícies. I em vaig fer de  les Joventuts Comunistes, les vaig fundar jo. Vaig fundar els Pioners Comunistes de Vic. Vaig fundar com una espècie d’escola, feia com de mestre. I és que quan van arribar a Catalunya els refugiats de Madrid, van venir amb “nanos” en edat escolar. Els van dur a viure a Vic, i jo vaig ser el que em vaig responsabilitzar una mica de la seva educació. Ho vaig fer-ho perquè hi havia batusses entre els “madrileños” i els de Vic. Jo vaig ser el que va aconseguir atemperar una mica aquella situació.

M.M.: Però quan vostè va fundar els Pioners Comunistes de Vic...
M.A.: Encara no havia anat al front.

M.M.: Però tenia alguna idea de que era el POUM?
M.A.: No, anava... diguéssim... Tenia algun coneixement del que era la doctrina comunista? No!. A partir de la guerra, a partir de la guerra sí  que agafo ja, i començo a estudiar: El conflicto Armado de Trotsky, el !!!!???. En fi, allà teníem una biblioteca, els del POUM teníem una biblioteca, i et donaven llibres d’aquests. Llavors va ser quan vaig començar a agafar una mica, diguéssim, no la idea, la idea em va venir després. Jo vaig pensar que precisament havia passat una joventut molt “punyetera”, i veia que no podia ser així. Que jo vaig patir molt, i d’altres s’ho passaven molt bé. Que al món hi havia moltes injustícies, i que els que treballaven eren els que vivien més malament i els que no treballaven eren els que vivien més bé. Quan ets jove penses: Això no pot ser!

M.M.: I quin era realment el paper que tenia el POUM durant la guerra civil?
M.A.: Sí durant la guerra civil tenia un paper. Era un partit que hauria arribat lluny perquè tenia gent molt bona. Eren gent que havien viscut. El seu comunisme venia de l’estada que havien fet els seus dirigents a Rússia. És a dir els dirigents del POUM eren gent que coneixien Rússia, que havien estat a Rússia. I van tornar decebuts. Quan a la mort del Lenin, el Stalin va fotre enlaire la doctrina comunista i va implantar una dictadura. La dictadura del proletariat, que en deien. Però tan rigorosa i tan forta, i tan d’allò, com la del Hitler. El Stalin amb la mort del Lenin  s’emparenta amb el feixisme. És a dir, no distingeixes el que és feixisme del que és comunisme. És com si fossin dues dictadures. Stalin abandona els postulats de llibertat, igualtat i fraternitat i implanta les purgues, les execucions secretes i l’eliminació dels dissidents. El POUM està contra el capitalisme, no contra la propietat.

El paper del POUM durant la guerra civil, era el d’un partit revolucionari que volia combatre el feixisme a Europa. El comunisme del POUM, avui no té present. Com deia Solzenitzin: “Hi ha d’haver una situació entre el capitalisme i el socialisme, que ens aporti la solució. La globalització de les idees, dels mitjans de comunicació, de les relacions humanes ens obligaran a entendre’ns o a liquidar-nos. Els badalls de gana de molts ofegaran els rots dels pocs que estan satisfets. Els que no podran menjar no deixaran dormir als que estan tips”.

El POUM creu que a través de la ideologia de que tots som iguals i ningú val més que un altre, la democràcia és el menys dolent dels sistemes per governar.  El POUM era el partit “troskista”, i les tropes que van anar al front en els primers moments de la guerra, eren o volien ser, una còpia de l’Exèrcit Roig de Trotsky: “Les casernes han de ser les fàbriques. Els comandaments no han de ser una casta, sinó els millors. Homes de pau, preparats per anar a la guerra si aquesta es planteja. Treballadors que seran l’exèrcit del poble quan vegin perillar el seu benestar, la seva llibertat i la seva vida. I acabada la guerra tornaran altre cop a la fàbrica, a l’oficina o als tallers sense cap medalla ni cap condecoració perquè hauran fet el que s’havia de fer”.

M.M.: Per això tenia tanta por Stalin del POUM?
M.A.: Sí, sí. I el Stalin quan hi va haver la guerra aquí a Espanya, va condicionar la República, a que desarmés i suprimís el POUM. Volia fer fora aquest partit, que se l’expulsés. Que s’amagués la realitat a canvi d’armament. Sinó els comunistes de Rússia deixarien de portar armament cap aquí.

M.M.: I perquè creu que el bàndol republicà va perdre la guerra?
M.A.:  Per trobar l’explicació de perquè la República va perdre la guerra , caldria fer una autòpsia que encara no s’ha fet. S’ha volgut enterrar aquest període en calç viva durant seixanta anys i no és fins ara que es comença a parlar dels morts enterrats per tot arreu.

Quan s’estudia la història de la Guerra Civil espanyola, primer t’has de posar la mà al cap, i dir, bé, ara soc capaç d’admetre-ho tot. Admetre tots els absurds que hi puguin haver en la vida. I si admets tots els absurds comprendràs la Guerra Civil. Si no admets tots els absurds, no ho comprendràs. Perquè hi ha cada cosa! La República tenia 99 probabilitats entre 100 de guanyar la guerra. I  la va perdre. Però al cap d’un any ja l’havia perduda! Fixa-t’hi tu, comença amb 99 probabilitats, i acaba sense cap. És el que jo dic: quan s’estudia la història de Espanya, i s’arriba a la Guerra Civil, s’hauria de canviar el color del paper. Saps que vull dir? Posar-hi color sèpia com fan els diaris, o el paper negre. Vull dir, ara d’aquí en endavant “ojo”, perquè és un absurd total. Va ser un absurd molt gran la guerra espanyola, i ha estat un absurd el final. I ha estat un absurd el resultat. Quin resultat? Què és el que volia Franco? On és, tot allò que volia en Franco? “L’Imperio”, el d’allò? On ha anat a parar tot? La religió, que es pensava que Franco la defensaria. Què en queda de la religió? Queden escombraries, d’allò, queden cendres.

Però de què estava més pendent el govern de la República? Del fracàs o triomf de la revolució o de la derrota de l’aixecament militar? De la unitat d’Espanya o de les autonomies que exigien més llibertats? Per Madrid, el front d’Aragó era un front secundari i a més tenia por d’un possible enllaç entre bascos i catalans. El govern de la República estava més preocupat pel moviment obrer que per la sublevació militar. Els governadors civils es negaven a donar armes al poble.

M.M.: Perquè creu que el govern de la República no va voler armar adequadament el POUM?
M.A.: Quan va esclatar la revolució militar el govern de la República estava més preocupat de pactar. Es va decantar més per veure si podia pactar amb els militars perquè es fessin enrera, que no pas anar contra els militars que s’havien sublevat. Al govern de Madrid, li preocupaven més les autonomies de Catalunya i del País Basc. Això li preocupava molt més que no pas l’aixecament militar. I fins a última hora, fins a última hora, Madrid  no va enviar generals de confiança per veure si podia fer rendir a les forces sublevades. Com a exemple tenim el cas d’aquell general d’aviació que van enviar a Saragossa, i a Saragossa el van afusellar, però ràpid. Ho entens? Amb aquest que no va voler saber res de ..., doncs allà, però ràpid. En canvi, si que els preocupava les autonomies, deien “bueno”... I van procurar que al front d’Aragó, no hi hagués cap victòria i no hi hagués cap èxit. Perquè aquí, al front d’Aragó, a la que va esclatar la sublevació militar, la gent que va arribar de Barcelona ho feia sense armes. Lluitaven amb rocs, ningú es va preocupar d’armar-los bé. Si les  120.000 persones que van marxar cap a Saragossa per deturar els nacionals ho haguessin fet ben armats, ningú s’hagués atrevit a disparar-los i haurien entrat a la capital aragonesa victoriosos. Però clar, es van entretenir, allò era xauxa i no una guerra.

Llavors hi ha un altre cas que va ser una fallada  de la República terrible. Bé, en concret dels moviments obrers. Aquests van obrir les presons a tothom. Saps què vull dir? Era lògic, que sí hi havia idealistes a la presó els hi haguessin obert la porta, però, amb un que havia fotut un crim fotia quatre o cinc dies... I què va fer aquell? Se’n va anar a buscar el jutge i se’n va anar a buscar el que el va denunciar. I clar... El van convertir de pres en autoritat, i és clar. I aquesta gent llavors va anar cap a l’Aragó. I si t’expliquen l’anada dels voluntaris cap a l’Aragó, hi ha coses que no s’han explicat encara. Per exemple el cas dels germans Escaso. Un d’ells, en Francisco, era de la FAI i el van matar a les drassanes de Barcelona, a prop de l’estàtua de Colom. Doncs bé, el seu germà , en Joaquín es va aprofitar del nom per fer-se “jefe” d’una columna, de la 26, que va anar a Fraga. Es va hostatjar en una fonda, va veure la noia de la fonda molt guapa, i aquella mateixa nit, el Joaquín es ficava al llit amb la noia. Al seu pare, mentrestant li fotien quatre trets en una carretera. D’aquest cas no s’ha sentit a dir gaire. I és veritat, és veritat, perquè jo ho sé que es veritat! I coses així, coses així, un femer. Entraven, violaven, ... El que van fotre els que van anar a desembarcar a Mallorca, enlloc d’anar amb el vaixell Jaume I, a enfocar el port de Palma allà amb els canons, i donar als sublevats un temps de rendició. Enlloc de fer això i així animar als contraris al “alzamiento”, de dintre de Palma de Mallorca... Doncs, no! Van anar a donar la volta per Porto Cristo, i així ens passejarem més estona, i tal i qual, i allà a Porto Cristo, doncs el que van envair van ser els galliners. I després les gallines, les cases de pagès i a passar-s’ho bé... I els altres (els nacionals) els van escombrar de mala manera. Amb 400 soldats van fotre un exèrcit de dos, o tres, o quatre, o cinc... no sé quants n’hi havia. Em penso que 8.000, 8.000 ??? Els van fotre tots al carrer, tos a l’aigua altra vegada. Per això et dic que és un absurd, la guerra... Si t’expliquen la guerra com va anar, és... no es comprèn com la República va perdre la guerra. Ni els del “alzamiento” tampoc la van guanyar. Res del que pensaven  els sublevats és veritat. Han guanyat la guerra, però la van perdre, l’han guanyada, però la van perdre miserablement, més que els altres encara. Però mentrestant ens van fotre quaranta anys de llenya, i a base de bé i tots cap a endarrera.

Llavors, el que em preguntes del cine, tu l’has vista Libertarias ? I l’altre Tierra y Libertad? L’has vista? Aquell moment que hi ha allò que els desarmen. Que pugen uns allà i els diuen que es desarmin. Que estan discutint si lliurem les armes o no les lliurem, al front. Això és el front. Això ho vaig viure jo, i quan vaig veure la pel·lícula del Ken Loach, jo vaig anar a Barcelona a veure si podia parlar amb ell. Llavors vaig parlar amb aquests del POUM i em van dir, no, no, es que aquesta referència li va donar “fulano de tal”, un que jo no coneixia. Però com que això ho van fer-ho... Per desarmar el POUM van fer el següent. Van separar les dues brigades, o tres brigades on hi havia gent del POUM. La  brigada 128, la 129, i la 130. La 128 i la 129 estaven a Osca, a la capital. I la 130 estava allà a la frontera, cap a el sector aquell de ... el sector de Broto, Hiesaro i Montaña.  Llavors què van fer? Van desmuntar les dues brigades del POUM. Els van ... es van refiar dient que els enviaven a descansar. Aleshores els van dir: “Ai, aquest descans no pot ser perquè hi ha hagut un atac allà, al Pirineu i hauran agafat les brigades, les dues brigades ...” I van anar distribuint companyia per companyia en pobles aïllats. Una aquí, l’altra allà, l’altra més enllà... Però a dalt a la muntanya. No al poble, no! A dalt a la muntanya! I llavors quan els van tenir tots ben separats, una per una van anar desarmant les brigades del POUM. Per això, el que vaig veure a la pel·lícula Tierra y Libertad, és el que ens va passar a nosaltres exactament. Va passar a cada lloc on hi havia una posició, una companyia, diguéssim del POUM.

M.M.: I creus que Tierra y Libertad  s’acosta bastant a la realitat?
M.A.: Sí en aquesta qüestió del desarmament dels milicians del POUM sí. La pel·lícula Tierra y Libertad, mostra el rebuig del govern de Negrín cap els elements del POUM. Ensenya com es desarma els seus militants i s’empresona els seus dirigents.
Quan Tierra y Libertad es va filmar a Barcelona vaig intentar parlar amb Ken Loach. Va ser impossible.

A més hi ha una altra escena molt real quan es veu els moros de Franco degollant a la gent quan entre en un poble.

M.M.: Però això passa a Libertarias?
M.A.: Sí, això va passar a la 5

M.M.: Però vostè creu que Ken Loach contextualitza bé la pel·lícula? O, es deixa dur pels seus pensaments socialistes?
M.A.: Sí home sí, capta bastant bé. És diferent de l’Aranda. L’Aranda no capta res. Però el Ken Loach sí. Capta bastant bé el sentit de l’idea, diguéssim. Quan Aranda va venir a Vic a rodar Libertarias, vaig oferir-li set guions verídics i documentats i no els va acceptar.

M.M.: O sigui, ha sabut transmetre bé la història en el cinema?
M.A.: Sí, bé. Jo dic una cosa. Dels historiadors estrangers que toquen la Guerra Civil, el millor que hi ha fins ara ha estat el Preston. És l’únic. Hi ha l’altre que jo el conec personalment, que és el Jackson. El Jakson, jo el vaig fer venir aquí, i el conec personalment, i ens hem escrit... Bé tota la literatura que ha sortit d’escriptors estrangers: el Thomas, el Paine... En fi, a la biblioteca jo tinc potser 120 o 130 llibres, alguns anglesos, que parlen de la guerra civil, i algun de francès. Però no serveixen. No entenen. És allò que et deia jo. Per entendre la Guerra Civil, s’ha de tenir capacitat d’absurd, i aleshores ser espanyol. Perquè si un estranger... no sé. Que t’he de dir jo. Jo els veig incapaços. I el cas està amb el Preston. Que tot i ser dels més subtils, el que ha anat més a fons, encara té coses que... No, doncs no, això no!

M.M.: Creu que el paper que en el film se li atorga al POUM, és el que en realitat va tenir durant la Guerra Civil?
M.A.: Sí, bé. Sí, perquè, era una milícia que era perseguida, però no dins d’Espanya. La persecució ja venia de fora. El mandat de fer la divisió venia de fora. El Partit Socialista, ai, les Joventuts Comunistes d’aquí Espanya el ... PSUC ... Diguem-ho així. El PSUC des de bon principi ... Ahir hi havia un article, al setmanari La Marxa de Vic, sobre la Teresa Pàmies. L’article ho diu ben clar que la Teresa Pàmies va ser una de les que es va acarnissar més amb el POUM. I això que havia estat del POUM! I la de Balaguer, havia estat del POUM, el seu pare era del POUM. I ella llavors  es va passar a les Joventuts Socialistes, i va ser la que més va fer la murga al POUM. I ara li sap greu i ha demanat perdó també. L’església demana perdó, i la Teresa Pàmies també demana perdó.

Des del primer moment, el POUM era un partit minoritari però influent. Un partit que no va tenir cap altra ajuda que la que es va procurar el mateix partit i els seus homes. Les acusacions de feixisme contra el POUM venien de Moscou i és que els pitjors enemics de Stalin no eren el nazisme alemany ni el feixisme italià sinó Trostky i la II a. Internacional.

M.M.: A la pel·lícula es veu al protagonista, David, que es fereix i va a Barcelona. Allà passa a formar part de l’Exèrcit Popular, i lluita contra els anarquistes i contra el POUM?
M.A.: Això és el 4 de maig a Barcelona. Ja va anar així (PARLA DEL SEU LLIBRE). Mira, quan va esclatar la guerra, jo vaig fer mans i mànigues, per poder arribar al front. Malaia que només tenia 14 anys. Jo en volia tenir 15, 16... Perquè tenia por que la guerra no duraria i volia ser militar, jo volia ser un “héroe”. Allò que passa quan ets jove. Rumiant sempre com ho podria fer. Vam anar a tots els “cuartels” de Barcelona. Presentant-nos de voluntaris. Fins i tot, estàvem disposats a entrar de corneta. Diguéssim, a netejar peroles. El que fos! Anàvem als “cuartels” de Barcelona, i quan ens veien amb aquella cara de nanos, avisaven a Vic i deien: va, això ho foten cada setmana! Vinga!. Porteu-los! O ja ens venien a buscar. La policia de Vic ens venia a buscar. Altres vegades ens denunciaven a la policia del tren, i ens tornaven cap a Vic. I mentre ens esperàvem al “cuartel” ens feien escombrar, escurar quadres, amb la clau, el carretó. L’altre fent feina a les cavalleries, i així arribàvem a casa el vespre amb una olor a cavall... I a casa deien: però quina pudor fots! Vaig passar-me, no sé quants viatges vam fer a Barcelona perquè hi anàvem gairebé cada setmana. Cada dissabte érem a Barcelona a veure on podíem ficar-nos. Fins i tot vam anar amb els del PSUC que eren els nostres enemics. Vam dir: a veure si encara ens voldran de voluntaris. També vam anar al “cuartel” de la divisió 27 i no ens van voler. Finalment,  aconsegueixo que a Lleida, m’admetin com a voluntari i em fan soldat  per anar el front. Surto aquell mateix dia, surto a la tarda cap a Siétamo. Als tres dies de ser a Siétamo, hi ha el cop d’estat del maig. A conseqüència d’això, creen una columna formada per 4.000 nens. A mi m’agafen, em posen cartutxeres i fusells i sense gens d’instrucció... I ens n’anàvem a Barcelona a participar en el moviment aquest del 4 de maig. Jo pensava: “recoi”! Tant que t’ha costat arribar aquí al front, i ara t’envien un altre cop a Barcelona! “Me cago en la punyeta”! Jo estava desesperat!

M.M.: Quan temps hi va estar allà, al front?
M.A.: Al front hi vaig estar quatre mesos. Des de l’1 de maig, fins que em van fer presoner. Quan vaig passar a la divisió 26, el que havia de ser la 29, van venir dos postulants i ens van dir: “els que sou de la 29 i voleu anar a la 26 hi podeu anar de voluntaris. Perquè llavors ja hi havia l’Exèrcit Popular. I els que estaven amb edat de quintes havien d’anar a l’Exèrcit Popular. I els que no estaven amb edat de quintes com era el meu cas, o era el cas de gent més gran podíem optar. I una colla de Vic que estàvem a la 29a divisió, ens vam allistar a la 26. I a la 26 hi vaig ser tot el més d’agost. I el dia 22 vaig arribar el front de Perralete on hi va haver la batalla de Belchite el 26, o el 24 o 25. I en la primera operació que hi ha apareixen els nacionals i em fan presoner.

M.M.: Va estar empresonat?
M.A.: Sí, home. De moment 4 dies al calabós sense curar-me. Ni curar-me les ferides. En tenia una aquí el braç. Al quart dia quan se’m va posar el braç a punt d’agafar cangrena, llavors sí que em van curar. Llavors vaig estar dos mesos al camp de concentració. Primer a l’hospital on encara que tenia 15 anys no em tenien cap contemplació de res. Que allò del tractat de Ginebra i tot això, res de res. Els capellans allà feien aquests comentaris: “¿Quanto tiene este chaval? ¡Hostia, tan joven! ¿Y quien sabe los curas que ha matado?” I jo vaig pensar: “osti” aquest “tio” un capella i enlloc d’ajudar-me encara em fot? A Saragossa, un capellà encara em va esbroncar per veure si havia mort capellans.

M.M.: Però vostè va participar en la revolució. Va participar en la crema d’alguna església?
M.A.: No, quan van encendre la catedral de Vic, jo estava treballant. Sentia com els vidres: “cric”. Sentia trets i vidres: “clinc, clinc, clinc...” I de cop en ve un i em diu: “Carai, Adillon si veiessis com crema la catedral!”. Surto allà fora i veig, l’edifici. Ja la teníem ben bé a la vora la catedral. Jo treballava en una pelleteria  que hi havia ben bé al costat, en un cantó del pont romà. La catedral la teníem al davant. I vaig veure-ho tot. I jo clar, tenia unes ganes de plegar perquè pensava: “cony”! I l’amo em va dir: “Tu, ara plega, però te’n vas directament a casa teva!” Perquè amb l’amo érem una mica de família. “I no t’entretinguis enlloc” I jo què coi, no m’entretingui enlloc. Cap allà a la catedral, i vaig veure el que va filmar l’Aranda de cremar la catedral, i que baixa aquella creu. Allò ho vaig viure jo personalment. Però la creu no va saltar. Allò també ho van arreglar, però la creu va saltar el cap d’uns dies més tard.

M.M.: Tornant a la pel·lícula Tierra y Libertad, la sensació que vaig tenir jo és que Ken Loach ens vol mostrar els milicians del POUM com uns herois. Això era realment així?
M.A.: Home, hi havia l’heroi i a més de l’heroi també hi havia tota la xusma. Has de pensar que el Durruti, quan va anar cap a Aragó, si s’hagués emportat els anarquistes vertaders, haurien estat com frares. Els anarquistes purs eren com frares. No haurien tocat res, ni dones ni res. Però es va endur també tota la púrria. I és que també hi ha una altra cosa que s’ha d’explicar. Jo la història de la Guerra Civil, sempre la puc explicar perquè me l’he llegida. Els més extremistes - no idealistes no - els més extremistes de la FAI i de la CNT, no eren els antics de la FAI i de la CNT dels anys 20 i 19. Eren els que van arribar a Barcelona com a esquirols.  Aquells que les companyies que treballaven a Barcelona amb l’exposició i amb el metro van contractar per substituir els vaguistes que paralitzaven aquestes obres. I aquestes obres no es podien paralitzar. I com que érem en temps de la dictadura del Primo de Rivera, van agafar camions, bitllets i trens, i van anar a buscar “murcianos”, els d’Almeria i aragonesos... Gent d’allà on podien, però més que d’enlloc “murcianos”, i els van portar a Barcelona. I a Barcelona els hi van fer un barri amb “viviendas”. Perquè també interessava una altra cosa: desfer la personalitat de Catalunya. Així, com més gent hi fotessin de fora, anaven aclarint. Saps què vull dir? I llavors, no era qüestió d’anar a portar gent a treballar. El que els hi interessava de Catalunya era portar famílies castellanes. I es va fer el barri de la Torrassa, de Sants, el del Besòs, Santa Coloma de Gramenet... Es van fer “viviendas” que llavors eren llargues, com un tipus de barraca però fet d’obra, i petites. Amb cuina, alguna habitació... I aquests van venir aquí com a esquirols. I clar els catalans deien: “Mal perits! Veniu aquí a fotre’ns el pa”. I era veritat venien a prendre’ns la feina. Perquè els obrers catalans no volien treballar a aquell preu. Per això hi havia vaga. Quan van fer el pantà de Tremp també hi va haver una vaga que va durar molts dies. Hi va haver vaga de tramvies, dels que treballaven al metro, dels que treballaven a l’exposició de Barcelona. Però pensa que en tot això hi treballaven 40.000 o 50.000 persones, que feien una obra gegantina, una obra molt gran Doncs bé, ja tenim aquests ja estan instal·lats a Barcelona. Ja en tenim un grup de 3.000 o 4.000 a la Torrassa, i 2.000 o 3.000 al barri del Besòs. Tots aquests més els que s’han espavilat pel seu compte, o que ja tenien família aquí. Ja els tenim aquí. Estem a la República. Llavors aquesta gent prenen consciència de que els havien fet servir d’esquirols. Llavors s’uneixen i s’associen a la CNT i a la FAI. I havien de fer alguna cosa per demostrar que no eren esquirols de veritat. I quan va esclatar el 18 de Juliol, molts d’aquests es van recordar dels que els havien anat a buscar per fer d’esquirols. I per això va caure tanta gent. Tothom es preguntava: “però si aquest era un obrer conegut? Aquest era un assessor? Perquè l’han mort? No es matava per idees. Jo vaig conèixer els anarquistes vertaders, en vaig conèixer bastants. I eren com frares. En el local de la CNT que hi havia a Vic, no servien licor. Tots bevien gasoses i cafè. Si fumaves et miraven malament. Si sabien que pegaves la dona, o no vivies bé amb la dona et miraven malament. I si a la feina no complies, el mateix delegat sindical de la fàbrica, no el que estava d’acord amb l’amo, era el que et venia i et deia: “Ojo! Perquè si em criden allà al despatx i t’haig de defensar no sabré que dir! Jo veig que tu et mereixes que et fotin el carrer, i si t’hi foten jo hauré de callar”. Fixa-t’hi tu com estava muntat el sindicat aquest de la CNT. Els amos es podien estalviar “mandos”, encarregats, tot el que vulguis. Perquè el delegat sindical vigilava aquestes coses. Si veien algú que anava borratxo o muntava algun escàndol pel carrer, anaven i li deien: “Tu, va el carnet de la CNT”, i li estripaven el carnet. “I no diguis enlloc que ets de la CNT, perquè et fotrem una cara nova”

M.M.: Pensa que en general, les pel·lícules que s’han fet sobre la Guerra Civil, són pel·lícules amb voluntat d’anàlisi històrica?
M.A.: S’han fet moltes pel·lícules sobre la Guerra Civil espanyola, i de literatura n’hi ha potser més que sobre la Guerra Mundial. Però la majoria són molta novel·la. Mira, comencem per ¿Por quien doblan las campanas?, que és purament ideal. Allò és la ??? ?? de ronda, i no sé que més. Però clar, la vesteixen una mica amb fets que també són creïbles. Ho entens? Ara, no s’ha fet allò diguéssim amb profunditat. Clar, però en temps de Franco qui s’atrevia a dir... Creus que m’hauria atrevit a dir el que dic jo? Penses que m’hauria atrevit a fer aquest llibre? Saps on seria ara? Seria de cara a la paret. I quan em van fer presoner, si haguessin vist la primera plana d’aquest llibre m’haurien pelat. No saps com va anar. És que el sentit tràgic de la Guerra Civil, encara no s’entén. Ara es va sabent, ara que van desenterrant gent per allà a Castella... dones embarassades. Què collons, si no miraven pas si havia parit! Ni molt menys! Quan després de la guerra es parlava de la Segona República, només es deia que havia estat una època on es cremaven esglésies i es matava capellans, i gent de dreta. A l’altra zona, tot multiplicat. Ara es comença a voler reconèixer els ... A Granada, 5.000 persones afusellades. A Sevilla, potser 12.000, 15.000 o 30.000, no sé quantes. En fi a tot arreu.
 
 

Fundación Andreu Nin	Andreu Nin	Joaquín Maurín	POUM
Víctor Serge	George Orwell	Reseñas	Perfiles revolucionarios
Juan Andrade	Wilebaldo Solano	Eugenio Granell	Ignacio Iglesias
Víctor Alba	Julián Gorkin	Archivos de la revolución	Bibliografía
Boletín electrónico	Catálogo de publicaciones	Links	Mensajes (E-Mail)