FUNDACIÓN

ANDREU NIN





L'assassinat d'Andreu Nin i de Camilo Berneri  

 Miquel López Crespí


Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
 
 
Juntament amb Andreu Nin, el PCE-PSUC, amb l'ajut de la policia política de Stalin (GPU), era assassinat igualment el professor anarquista italià Camillo Berneri (1897-1937). Dirigent anarquista, fou un dels intel.lectuals llibertaris més importants del període d'entreguerres. Autor de nombrosos llibres que estudiaven la gènesi del feixisme. Italià, escrigué igualment tractats de sociologia del treball i història del pensament social, essent igualment un dels primers precursors dels estudis psicològics, sexuals i religiosos.

A causa d'una ferma militància antifeixista s'hagué d'exiliar de la Itàlia mussoliniana l'any 1926, i per la seva actitud de lluita constant contra el capitalisme fou empresonat en nombroses ocasions a Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg i França.

Revolucionari conseqüent, Berneri arribà a l'estat espanyol pel juliol del 36 i de seguida s'incorporà a les unitats confederals que sortiren de Barcelona per a alliberar Aragó del feixisme. Col.laborà lactivament en les emisores de la CNT-FAI, i d'ençà l'octubre de 1936 fou l'ànima del diari Guerra di classe. Personalitat honesta i independent, malgrat les seves afinitats amb el moviment llibertari no dubtà mai a criticar diverses personalitats anarquistes quan ho creia just.

El professor Camillo Berneri pensava -en contra de l'opció del PCE- que la guerra només podia ser guanyada a la burgesia espanyola si el poble portava endavant primer la revolució social iniciada el juliol de 1936. Així ho va deixar escrit en nombrosos estudis i assaigs. I aquesta idea fou la que concentrà l'odi de la direcció Pasionaria-Díaz-Carrillo en contra seva i li costà la vida, juntament amb Andreu Nin i molts centenars de revolucionaris catalans i de la resta del món (vegeu Guerra de clases en España, 1936-1937, de Camilo Berneri, publicat per Tusquets Editor l'any 1977).

Perquè és, encara avui, a tants d'anys del seu assassinat, una lliçó que voldrien fer oblidar i un retret que mai no podran treure's del damunt aquells que foren còmplices -actius o passius, pel silenci o per la tortura- del seu assassinat. ¿Ningú, mai, a Mallorca ni la resta de l'Estat, ha llegit o sentit la més mínima autocrítica per tots aquests crims i assassinats? La direcció del PCE a Mallorca, tant la del temps de les claudicacions carrillistes (Ignasi Ribas, Antoni M Thomàs, Pep Vilchez, etc) com l'actual... ¿han explicat mai per què donaven o donen suport a una política que tot ho ha traït pel plat de llenties d'una poltrona institucional i mai no ha fet la més petita autocritica per tants crims contra comunistes (POUM) i anarquistes (CNT-FAI)? O no recorden els Fets de Maig de 1937, el "cas" Comorera, tantes i tantes històries tenebroses del temps del maquis? Nosaltres tenim encara ben present l'abandonament de la lluita per la República en temps de la transició o del combat per l'autodeterminació de les nacionalitats de l'Estat (entre moltes altres brutors polítiques i claudicacions d'idees i principis).

Però és impossible esborrar noms com els de Nin, Maurín o el mateix Camillo Berneri, perquè, sempre i en tot moment, aquest record el mantendrem viu els revolucionaris de qualsevol època i circumstància.

L'anàlisi de les obres polítiques d'Andreu Nin, que un dia hauran de fer els nostres historiadors per a il.lustració i formació d'una nova generació de revolucionaris catalans, ens portaria ara mateix massa lluny. Com hem deixat escrit en el capítol anterior, les dues obres fonamentals de Nin són, evidentment, Les dictadures dels nostres dies, editat per la Llibreria Catalònia a Barcelona l'any 1930, i Els moviments d'emancipació nacional, publicat per Edicions Proa el 1935 (d'aquest darrer llibre hi ha una reimpressió feta per Edicions Catalans de París en 1970). Ambdues van ser escrites en català, cosa que mereix d'esser subratllada, perquè la bibliografia marxista en la nostra llengua és limitadíssima. Les dictadures dels nostres dies (traduïda a l'espanyol per Rafael Marquina i publicada amb el títol de Las dictaduras de nuestro tiempo per les Ediciones de Hoy, Madrid, 1930) és una anàlisi del feixisme i de les formes de dominació del capitalisme contemporani i, en el seu temps, va constituir una rèplica contundent a Les dictadures, llibre de Francesc Cambó, dirigent polític de la burgesia catalana abans de la guerra civil. L'escriptor francès Daniel Guérin va explicar que s'havia inspirat en la versió francesa de l'obra d'en Nin, realitzada per Pierre Naville i encara inèdita, per a preparar el seu popular llibre Fascisme et gran capital.

Els moviments d'emancipació nacional és un llibre rar dins el corrent marxista de l'estat espanyol -orfe de vertaders teòrics autòctons. I es pot dir que malgrat les mancances que s'hi poden trobar és encara un treball molt útil per a tenir a l'abast, i des d'una òptica de classe, les distintes posicions dels clàssics del marxisme damunt l'alliberament de les nacions oprimides i dels corrents principals del moviment obrer internacional davant aquesta greu problemàtica encara avui no resolta pel capitalisme.

Nin té en tot moment ben clar -hem de pensar sempre que l'obra està escrita entre l'agost i l'octubre de 1934- que la justa solució del problema de l'alliberament de les nacions ofegades per l'imperialisme espanyol és d'una importància cabdal per a l'alliberament global de la classe obrera i element bàsic en l'aprofundiment del restringit àmbit de democràcia que ofereixen les classes dominants.

Nin escriu: "...Els moviments nacionals juguen un paper d'enorme importància en el descabdellament de la revolució democràtico-burgesa, arrosseguen masses populars immenses a la lluita i constitueixen un factor revolucionari poderosíssim que el proletariat no pot deixar de tenir en compte... Girar-se d'esquena a aquests moviments, adoptar enfront d'ells una actitud d'indiferència és fer el joc al nacionalisme opressor i reaccionari, encara que es vulgui cobrir aquesta actitud amb la capa de l'internacionalisme".

D'aquesta manera, per a Andreu Nin, la lluita d'alliberament nacional és un eix indispensable de la lluita per l'ampliació de la democràcia burgesa enfront els entrebancs constitucionals que el capitalisme posa al davant del poble treballador; i el seu desenvolupament continu tendeix a eliminar els obstacles que els estats plurinacionals opressors posen al creixement humà i social. Torna escriure Nin: "Quan la formació dels grans Estats precedeix el desenvolupament capitalista, és a dir, quan es constitueixen abans que les relacions feudals hagin estat superades per les relacions burgeses, la unitat que en resulta és una unitat repressiva, despòtica, de tipus asiàtic, que entrebanca el desenvolupament de les forces productives en lloc d'afavorir-lo".

Pel que fa referència a la història del BOC, del POUM, d'Andreu Nin... cal tenir sempre en compte els dos llibres de "Roger Arnau" [Josep Benet] Marxisme català i qüestió nacional catalana 1930-1936 (I i II) d'Edicions Catalanes de París, publicats l'any 1974 i els que Víctor Alba edità a Editorial Pòrtic el 1974: El marxisme a Catalunya 1919-1939: història del BOC (vol. I); Història del POUM (vol. II); Andreu Nin (vol. III).

Seria també molt difícil arribar a esbrinar l'origen del cos teòric d'en Nin si no el relacionam amb la seva pràctica efectiva tant al capdavant del POUM com en el Consell d'Economia de Catalunya, organisme encarregat d'estructurar la indústria col.lectivitzada i establir els primers elements de planificació, en el qual, per cert, va exercir un paper de primer ordre.

Recordem també que el 26 de setembre de 1936 s'establí a Catalunya el primer Consell de la Generalitat amb participació obrera. Andreu Nin hi fou nomenat Conseller de Justícia i tothom reconegué aleshores que Nin era la personalitat més brillant del Consell.

Com a Conseller de Justícia estengué a tot el Principat els Tribunals Populars, formats per un representant de cada organització antifeixista. Aquests Tribunals Populars van acabar amb els excessos absurds i amb les "justícies" particulars que havien estat exercits els primers temps de la guerra civil. Com a Conseller d'una Generalitat front-populista advertia aleshores -agost/setembre 1936-: "A l'estat espanyol assistim a una revolució social profunda. Jo, que he conegut la revolució russa, puc dir-vos: la nostra revolució és més profunda que la que commogué Rússia l'any 1917".

En efecte, la concepció d'Andreu Nin de la revolució democràtico-socialista havia estat confirmada pels fets: el poble treballador resolia en un "obrir i tancar d'ulls" els problemes pendents de la revolució democràtica (nacional, militar, religiós, agrari, etc.), i havia iniciat simultàniament la transició socialista. La teoria de la revolució permanent esbossada per Marx el 1848 i completada per Trotski el 1905 era verificada una vegada més per la pràctica.

Aleshores, tant com a dirigent obrer (secretari general del POUM) com en la qualitat de Conseller de la Generalitat, pogué comprovar -i ho va repetir moltes vegades- el paper claudicant, sense principis, tantes vegades demostrat per la història, de la burgesia "nacional" catalana davant les tasques d'alliberament de Catalunya. De les seves crítiques tampoc se salvaven certs sectors de la petita burgesia. Nin deia: "Vacil× lant i indecisa, com a reflex de la situació intermèdia que ocupa en l'economia capitalista, prodiga els excessos declamatoris en perjudici de les realitzacions concretes, tremola davant les mesures radicals per por alhora de descontentar la burgesia i fomentar el moviment 'anàrquic' de les masses, s'inclina a la política de les concessions i d'estira i arronsa, i quan, sota la pressió popular, es llança a la lluita i a la rebel× lió, ho fa a contracor, sense decisió, més aviat esfereïda de les possibles conseqüències d'un 'desbordament' popular que no pas decidida a combatre resoltament".

L'assassinat d'Andreu Nin pels sicaris del PCE-PSUC amb la col× laboració de la policía de Stalin (GPU-NKVD) cap al juny de 1937 ens va privar del posterior desenvolupament teòric del seu cos doctrinal (vegeu El proceso de Moscú en Barcelona: el sacrificio de Andrés Nin de Julián Gorkin, editat per Aymá l'any 1974). Cal pensar que si hagués viscut probablement hauria canviat moltes de les seves conclusions ofertes a Els moviments d'emancipació nacional (sobretot les que fan referència al 'model' soviètic de resolució de la qüestió. La seva mort i la repressió salvatge contra el POUM i la CNT el maig de 1937 van suscitar una immensa emoció a Catalunya i a la resta del món. Les protestes de Lluís Companys (President de la Generalitat), Largo Caballero (President del Govern espanyol), etc, s'enfrontaren amb el cinisme de la direcció del PCE (Carrillo, Pasionaria, José Díaz, etc.). George Orwell va escriure indignat el seu Homenatge a Catalunya (Edicions Ariel. Barcelona, 1969).

Andreu Nin, militant revolucionari i escriptor, dirigent obrer i teòric marxista, es va formar en el moviment obrer català i internacional. Va consagrar tota la seva vida a la causa de l'alliberament nacional i de classe. Va morir en mans dels botxins espanyols de Stalin a Alcalá de Henares, ferm i inflexible, fidel sempre als ideals pel quals havia lluitat.

Com a marxistes mallorquins servarem en la memòria l'exemple de la seva fidelitat, dignitat i coratge en la defensa dels interessos de la nostra terra i del poble treballador.


Edición digital de la Fundación Andreu Nin, septiembre 2006

 
Fundación Andreu Nin
Andreu Nin
Joaquín Maurín
POUM
Víctor Serge
George Orwell
 Reseñas
Perfiles revolucionarios
Juan Andrade
Wilebaldo Solano
Eugenio Granell
Ignacio Iglesias
Víctor Alba
Julián Gorkin
Archivos de la revolución
Bibliografía
Boletín electrónico
Catálogo de publicaciones
Links
Mensajes (E-Mail)

Inicio