Víctor Alba va tornar a Catalunya després d’un llarg exili per França, Mèxic i els Estats Units. Se n’havia anat el 1945, després de sis anys a les presons franquistes (1939-1945). Era un revolucionari dels anys trenta, polígraf empedreït, periodista nat, autor d’un centenar llarg de llibres.

El recordo molt especial-ment en aquella seva intervenció a la inauguració de la plaça George Orwell de Barcelona. Ja gran, ulleres de cul de got, barba i cabells espessos, gest enèrgic i conviccions robustes.

Havia estat amic personal d’Albert Camus, amb el qual havia traduït al francès el Cant espiritual de Joan Maragall i amb qui havia col·laborat a Combat. Amb Camus compartia un mateix esperit de revolta contra l’estalinisme, cosa que per a molts era en aquell temps una autèntica heretgia. Algú ha dit que sempre va caure del costat dels perdedors i és cert: va ser traïdor per als estalinistes i comunista per als franquistes. En realitat era un esperit llibertari, en el sentit genèric de la paraula, amb un compromís irreductible al servei de la llibertat i de la justícia, sempre contra les ortodòxies que, ahir com avui, tracten de fernos passar bou per bèstia grossa.

Maleïa el seu segle XX, el segle dels més monstruosos totalitarismes, però també el segle de les gran esperances. Ell no les havia perdudes. I és que els totalitarismes no havien pogut amb ell. Era perdedor de guerres, però sempre en peu de guerra. Mai no havia transigit. El coratge de gent com ell s’erigeix, al llarg d’aquest segle terrible, com un motiu d’esperança per si mateix. Al costat dels horrors, de les derrotes, de les grans decepcions, resulta un motiu d’esperança en la condició humana, en la seva capacitat crítica, en la seva ca-pacitat de revolta contra la corrupció de l’ideal.

Estic parlant molt especialment dels homes i dones del Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurín i del Partit Obrer d’Unificació Marxista, que sorgiria de la fusió del Bloc i de l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin. Més enllà de les seves opcions tàctiques i del judici que avui aquestes ens puguin merèixer, cal convenir que la seva actitud intransigent davant el dictat estalinista va ser altament meritòria i clarament pionera. Mai no van renunciar a pensar per si mateixos. I van haver de suportar l’estigmatització, la persecució i la mort.

Fins fa poc no s’ha produït, entre nosaltres, la plena reparació que se’ls devia, a part el testimoni universal que n’havia deixat George Orwell en el seu Homenatge a Catalunya. Hi ha tingut un paper desencadenant l’esplèndida Operació Nikolai, produïda per TV3 i realitzada per Dolors Genovès. Vindria després Tierra y Libertad de Ken Loach. Amb la caiguda del Mur, queien també vells tòpics i es restablien algunes veritats imprescindibles.

La generacions dels seixanta i els setanta vam trobar sintonies diverses amb l’herència del Bloc i del Poum, sobretot pel que fa al seu antiautori-tarisme de soca-rel. Havien desenvo-lupat una visió fortament crítica del poder i no els agradava la jerarquia que s’ho creia massa. S’explica una anècdota reveladora, relativa a la visita d’Andreu Nin, secretari general, a la divisió del Poum al front d’Aragó. Van fer-li creure que els franquistes eren a tocar en una determinada direcció i van convidarlo a apropar-s’hi, ajupit primer, reptant i arrossegant-se per terra després, fins que van arribar, amb greus dificultats, a l’indret on altres companys els esperaven amb una paella per dinar. Eren així: no admetien cap excés en el culte a la jerarquia, tampoc a la pròpia, naturalment. Es comprèn que fossin l’e-nemic a batre per Stalin: tenia raó.

És sabut que el Moviment Socialista de Catalunya, l’any 1945, va sorgir per l’acord d’una conferència del Poum a l’exili. Vet aquí la culminació d’una llarga transició ideològica: de l’eufòria de la revolució russa i del moviment comunista internacional, a la dissidència i la denúncia contra l’es-talinisme; i, d’aquesta, al socialisme democràtic. Va ser una transició encapçalada per Josep Rovira, a la qual se sumarien alguns dels vells efectius de la Unió Socialista de Catalunya, al voltant de Manuel Serra i Moret. Posteriorment, l’any 1976, un altre sector del Poum, al voltant d’Enrich Adroher Gironella –l’animador del contubernio de Munic i un dels fundadors del Moviment Europeu– s’incor-porarien també al darrer tram del procés d’unitat socialista.

Aquest ha estat un dels privilegis del socialisme català, des de la postguerra fins avui: poder gaudir de la coneixença, la companyonia i l’irreductible coratge dels vells militants del Poum, alguns dels quals són avui un patrimoni central del PSC: Ramon Fernández Jurado, Josep Vidal (Pep Jai), Manuel Alberich i un llarg etcètera.

Víctor Alba, de nom legal Pere Pagès i Elies, no es va incorporar mai al PSC. Potser perquè el veia un partit que es disposava a guanyar algunes batalles. Ja li semblava bé que guanyéssim, però ell ja hi veia, ben segur, el perills que la victòria comportava i preferia restar al marge. El seu record i la seva herència crítica ens ha de ser una bona medecina.
 

Fundación Andreu Nin	Andreu Nin	Joaquín Maurín	POUM
Víctor Serge	George Orwell	Julián Gómez (Gorkin)	Perfiles revolucionarios
Víctor Alba	Wilebaldo Solano	Eugenio Granell	Ignacio Iglesias
Documentos	Espacios libres	Reseñas	Juan Andrade
Boletín electrónico	Catálogo de publicaciones	Links	Mensajes (E-Mail)