Wilebaldo Solano, secretario general
del POUM
Ignasi Riera
Avui, 4 de abril de
2007
Dia 28 de març. A Madrid. Entro al bar del Círculo de Bellas
Artes. Ve a la meva taula Paco Fernández Buey, filòsof i el
meu líder dels temps del Sindicat Democràtic d'Estudiants.
Participa en la presentació de l'edició facsímil de
la revista El Viejo Topo. Hi voldria ser però m'he sentit convocat
per l'homenatge al darrer secretari general del POUM, Wilebaldo Solano, que
ja ha travessat la ratlla dels 90 anys, sí, però que encomana
joventut, voluntat de justícia històrica, sentit d'una anàlisi
no gens corcada sobre l'estat de les coses al món. L'acte l'ha organitzat
la Fundació Andreu Nin. I comença amb la projecció del
documental de TV3
El POUM, una vida per la utopia. En català, naturalment, fet
que no provoca cap mena de sorpresa en l'espai, ple de gom a gom, de la Sala
María Zambrano.
Intervenen en l'acte, entre d'altres, Delia Blanco, que ens explica què
va passar, ja el 1934 i després, a les mines de Palència,
menys conegudes que
les d'Astúries o les de Lleó. I Pelai Pagès situa
tot el tema Nin, la nefasta actuació de Stalin en la Guerra
Civil, els efectes posteriors de l'estalinisme en l'autoproclamada esquerra
europea, el rol que corresponia al POUM i les lliçons que hauríem
d'haver après de tot plegat. L'endemà, al Congrés de
Diputats, un nou acte d'homenatge al tants anys empresonat i exiliat Wilebaldo
Solano. Just a l'hora en què, diuen les cròniques, al Parlament
de Catalunya tenia lloc un debat esperpèntic, de venedors de fum,
sobre com exercir el dret a l'autodeterminació.
