Albert Soler

Carmel Rosa, l´home que fa un mes es lamentava que la història havia anat més de pressa que els revolucionaris que la volien canviar, allà per l´any 1936, va morir ahir als 94 anys, a la seva casa de Banyuls-sur-mer, poques setmanes després de rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat juntament amb la seva inseparable companya de tota una vida, Antònia Adroher. Carmel Rosa ja forma part d´aquella història que un dia els va avançar i -segons recordava en una entrevista a Diari de Girona- no els va donar temps, a ell i als seus companys del POUM, de desenvolupar les seves idees, «ni tan sols d´explicar-les bé». Carmel Rosa va ser dels primers membres d´aquell Partit Obrer d´Unificació Marxista fundat per Andreu Nin i Joaquín Maurin, i ha mort essent el mateix que va ser durant tota la vida: marxista. Els homes-homes no canvien mai de jaqueta.

Quan, qui això signa, li va preguntar en aquella entrevista -qui sap si la darrera que va concedir- del mes d´octubre si es continuava considerant marxista, esperava una resposta justificativa, com de voler-se fer perdonar aquell pecat de joventut. Res d´això: «Sí, i tant», va respondre amb contundència, gairebé ofès per haver-li insinuat un canvi en les idees. I va afegir encara: «Considero més que mai que l´anàlisi marxista de la situació continua essent vàlida».

Carmel Rosa va perdre una guerra -i una guerra dins la guerra: la que van declarar els comunistes contra el POUM, que va suposar la mort, entre altres, d´Andreu Nin- i va patir exili i penalitats. Cap d´aquestes coses el va fer canviar:

-Amb tot el que ha viscut. Creu encara en la revolució?

-«Què significa la revolució? La revolució és la transformació a fons de la societat, i la societat espanyola, sobretot des que va desaparèixer el franquisme, encara té molts problemes a resoldre».

Vinculat a Girona

Carmel Rosa va néixer a Barcelona, però va estar sempre molt vinculat a Girona, no només perquè la seva eterna companya, Antònia -mestra, també membre del POUM, que el sobreviu tot i que greument malalta-, va ser la primera regidora d´aquesta ciutat -de Cultura i Propaganda - , sinó també perquè amb la tornada de la democràcia a l´Estat espanyol, la parella va residir durant molt temps entre Girona i Banyuls, abans de decidir-se finalment per la localitat nord-catalana.

Carmel Rosa va conèixer Tarradellas -«amb ell només es podia parlar de política»-, Andreu Nin -«el primer cop que vaig parlar amb ell ja em va donar una gran impressió»-, Joaquín Maurín -«de major envergadura política que Nin»-, i fins i tot George Orwell, de qui recordava en l´entrevista que «vaig tractar-lo sense saber qui era; me´n vaig assabentar temps després».

Quan cap a la fi de la Guerra Civil van entrar les tropes rebels a Catalunya, Carmel Rosa va fugir a França, on va estar gairebé un any tancat en un camp de concentració. Va ser al país veí on va viure una nova guerra, la Mundial, i la reconstrucció europea. Més tard, a París, va arribar el maig del 68.

Rosa i Adroher expliquen les seves vivències en el llibre La llavor dels somnins (Edicions CCG), d´ineludible lectura per qui vulgui saber de la vida d´aquests dos revolucionaris, però també d´una època no tan llunyana com pot semblar.
Un llibre, per cert, en què a més de per la guerra, hi ha lloc per l´amor. I per saber com va començar una història d´amor: «Davallava en bicicleta el pont de Pedra sobre el riu Garona, a Tolosa del Llenguadoc, quan vaig veure, fugisserament, una cara coneguda. Era l'Antònia de Girona, que avançava per la vorera amb el seu caminar pausat i ondulant». I fins ahir.