Carmel Rosa

Entre cinquanta mil i seixanta mil voluntaris catalans van respondre amb les armes a l'aixecament militar facciós, una xifra que suposa el 15 per cent de la població masculina d'entre 18 i 30 anys. El periodista Carmel Rosa, autor del llibre Quan Catalunya era revolucionària reflecteix en aquest article aquells moments irrepetibles.

El 19 de juliol de 1936 la majoria de l'exèrcit es va insurgir a Catalunya contra la República. A Barcelona, l'aixecament militar va ser vençut pràcticament el mateix dia, després de violents enfrontaments al carrer, per una conjunció de guàrdies d'assalt a les ordres del govern de la Generalitat i de nombrosos militants de les organitzacions obreres i antifeixistes. El suport popular a la resistència al cop d'estat va ser palès en tot moment. Dos dies després, l'exèrcit, pilar essencial de l'Estat, va desaparèixer a Catalunya. Les estructures estatals es van esfondrar. Emergia una nova situació revolucionària.
Aquests fets són prou coneguts però expliquen els que vénen immediatament, menys citats. Com va afrontar Catalunya els esdeveniments, en el terreny militar, els primers dies que van seguir el cop d'estat fallit? Quants voluntaris es van mobilitzar per agafar les armes en el costat republicà?
A la tarda del 20 de juliol, ja se sabia que els insurgits controlaven Saragossa, Osca i nombrosos pobles de l'Aragó propers a Catalunya. En realitat, entre les localitats aragoneses i Lleida s'havia estès una àmplia franja de terreny on la situació era confusa i fluida. La idea d'una guerra civil naixent no havia entrat encara en la mentalitat de les organitzacions antifeixistes. Era corrent escoltar que es tractava d'una situació que es podia liquidar en quinze dies (després es diria: «Per Nadal tots a casa»). L'eufòria de la victòria a Barcelona, seguida de Madrid i d'altres indrets vitals del país, deformava la visió de la realitat.
La guerra civil, quan encara no se sabia que s'estava davant d'una guerra, va començar per la banda de Catalunya i Aragó, amb xocs violents entre petits grups armats. De Barcelona i d'altres punts de Catalunya, grups de 5 a 10 homes armats amb fusells i pistoles agafaven cotxes i marxaven terres enllà per contenir puntuals avenços dels insurgits. Grups minúsculs van recuperar així pobles inicialment ocupats per petites unitats militars o d'ordre públic: I es paraven o eren desfets allí on topaven amb una resistència superior. En pocs dies prendria forma el traçat incipient del que unes setmanes més tard es convertiria en el front d'Aragó.
Ben aviat es va fer evident que la Catalunya republicana havia de fer un esforç més intens per eliminar el perill que venia d'Aragó. D'un moment a l'altre els insurgits passarien a l'ofensiva. La fita principal era Saragossa i Osca. Amb petits grups armats ja no es podia fer més. Calia passar a una fase superior. Quina? Com? Catalunya va organitzar un embrió d'exèrcit d'una manera ben curiosa. La nova organització militar, per raons polítiques, de relació de forces i també culturals, va prendre la forma de milícies d'organització, formades per militants i voluntaris simpatitzants. Per comptes d'una milícia única amb comandament centralitzat i amb una estratègia definida, cada organització antifeixista va crear una estructura militar pròpia, va obrir els seus centres de reclutament i va fer una crida vibrant al voluntariat. La resposta va ser massiva.
Certament, el Comitè de Milícies, creat a iniciativa del president Companys, però aviat desbordats per la realitat dels fets els plantejaments inicials, va tractar de coordinar el conjunt, i ho va aconseguir, però en general cada organització manava absolutament en la seva pròpia estructura militar. Aquest comitè va desaparèixer al setembre de 1936 i les organitzacions que l'integraven van passar a participar en un nou govern de la Generalitat. Pocs mesos després, en allargar-se la guerra, es constituiria un exèrcit amb la militarització de les milícies i s'instauraria el sistema de les lleves obligatòries. Però aquest seria un altre tema. Quants milicians voluntaris van nodrir les milícies els primers mesos de la guerra al front d'Aragó (i també per a la defensa de Madrid)? És difícil donar xifres globals, entre altres raons perquè el nombre de voluntaris estava condicionat, els primers temps de guerra, pel nombre de fusells disponibles. Al front d'Aragó van faltar sobretot armes, no homes. Sovint, unitats o centúries arribaven al front sense armes i utilitzaven les que altres milicians deixaven quan anaven a la rereguarda.
Brigades Internacionals
Segons xifres del comandant Vicenç Guarner, en el seu llibre Catalunya en la guerra d'Espanya, en la fase inicial de la contesa hi havia uns 15.000 homes en el front d'Aragó, dels quals un miler eren soldats de les restes de l'exèrcit regular (batallons de Barbastre, Tarragona i Manresa). Hi havia uns 8.000 milicians de la CNT, 3.000 del POUM, 2.000 del PSC-UGT. Al setembre es va incorporar al sud del front d'Aragó la columna Macià-Companys, amb un miler d'homes d'ERC. Més tard es va instal·lar al nord la columna pirenaica, de caire nacionalista, també un miler de milicians. Guarner dóna per a finals de desembre de 1936, cinc mesos després d'iniciada la guerra, la xifra de 40.000 voluntaris per a un front de 400 km, mentre que García Oliver, cap de les milícies, dóna la xifra de 30.000 per a un front reduït de 300 km.
Tant si es prenen en consideració les xifres del comandant Guarner com les de García Oliver, i comptabilitzant les penúries d'armament, les baixes nombroses i les rotacions de voluntaris, es pot afirmar que Catalunya va proporcionar entre 50.000 i 60.000 voluntaris per anar al front. La xifra de 50.000, la més baixa, significa el 2% de la població global de l'època (2,8 milions d'habitants) i no gaire lluny del 15% de la població masculina de 18 a 30 anys, que era essencialment la que feia la guerra. Percentatge elevat que es corre el perill de perdre de vista i que només s'explica per l'ambient del moment i per una conjuntura històrica excepcional.
Cal assenyalar també la participació de voluntaris estrangers, dels quals els més coneguts són els enquadrats en les Brigades Internacionals. Però cada organització tenia també els seus nuclis de voluntaris estrangers, com és sabut i es pot apreciar en el film recent Terra i llibertat de Ken Loach. Un dels voluntaris més recordats és George Orwell, autor del mundialment conegut Homenatge a Catalunya, així com l'excanceller alemany Willy Brandt, encara que aquest no va agafar les armes.
A començament de 1937 es va acabar l'època del voluntariat. Es va entrar de ple en la creació d'un exèrcit únic: es va imposar un altre tipus de disciplina i es va organitzar la mobilització forçosa de les lleves. Però les diverses concepcions del tipus d'exèrcit que s'havia de crear, les influències internacionals, principalment soviètiques, per controlar-lo, l'evolució del context polític europeu, les divisions polítiques internes en el camp republicà, el cansament consegüent a la guerra i a les restriccions alimentàries ens allunyaven de l'època del voluntariat massiu amb fortes motivacions polítiques i ideològiques.
Milers de voluntaris de les primeres setmanes i mesos de guerra van formar la columna vertebral del nou exèrcit republicà. Les baixes, com més tard en els soldats de lleva, els van afectar considerablement. Molts milers van quedar pel camí en busca d'un país i d'una societat que cadascú s'imaginava a la seva manera, ideal.